Carinyu, a casa meva la roba les donem als moritos

Li va dir carinyu, ho vàrem comptar, 172 vegades durant el sopar. Va fer una elipsis del subjecte elíptic. Ella, una noieta amb certes problemes a l'hora d'intentar pronunciar les vocals neutres, anava obrint totes les a com si aquesta lletra tingués gust de xiclet, les allargava i allargava. Ell, mentrestant, intentava impresionar-la explicant la sortida que va fer amb el servei d'emergències el dia anterior per atendre un senyor que patia un atac de cor que no tenia.

No feia molt que sortien perquè parlàvem de les respectives famílies amb molts adjectius descriptius, sabent de la desconeixença de l'altra i de la necessitat de preparar-lo pel dia esperat que es quedarà al rebedor sense saber si pot entrar. Els teníem a la taula del costat i la seva conversa va passar a ser la nostra conversa, potser perquè estàvem farts de pisos, potser perquè la parella de l'altra costat eren dos gays parlant sobre la possibilitat d'adoptar. No ho sé. La qüestió és que vaig intervenir al diàleg imbècil de la parella heterosexual (el de l'homosexual ja en parlaré un altre dia) quan ell va explicar que la seva família un cop a l'any portava roba usada a Càritas pels necessitats. Fins aquí correcte. El problema fou la resposta d'ella, atenció, tots preparats, deixa si us plau de fer el que estàs fent perquè cauràs: Carinyu, nosaltres no ho portem a Càritas perquè després venen aquesta roba als pobres per fer negoci, per això nosaltres les deixem al costat de contenidors, perquè els moritos les puguin agafar gratis. Com vaig intervenir en el diàleg? Això ho reservo pels presents en el restaurant.

PD: No parlava d'un contenidor especial de roba, per si algú s'ho ha preguntat com a persona de bona voluntat que sou tots.