Atac d'enveja a Carver

Són aspres, pessimistes, com aquella vida penjada d'un núvol que només es dedica a veure la part fosca del món, els porvernirs ofegats pels excessos existencials de la persones que han filtrejar amb el costat salvatge i no han estat capaços de palpajar-lo sense cremar-se la punta dels dits. Carver té un ull clínic per entrar a les palpentes dintre les ànimes dels que van caminant pel carrer amb el silenci del drama escrit a la pupila, i a més, fet que té més mèrit, els despulla amb un llenguatge pròxim, perquè la història del protagonista surti a la llum sense ornaments que el dissimulin. Quina enveja quan llegeixo a Carver! Tinc un sentiment semblant amb Mendoza, Delibes, Pàmies o Monzó, són genials perquè són senzills, perquè tenen la capacitat de treballar el llenguatge fins la sacietat i deixar-lo pur, buit de barroquismes, lluny de les acadèmies mortes i pròxim al lector. Per això, quan estic davant un relat breu de Carver tinc dues depressions instantànies, primer per la visió tràgica de la persona, i segon, perquè em sembla impossible arribar a escriure com ell. Llavors, quan tanco el llibre, faig com els seus protagonistes, agafo una ampolla de whisky de garrafó i bec per costum, perquè amb el temps, ha arribat a ser la forma més directa i fàcil d'oblidar.