Déu

La relació amb Déu sempre és complexe, hi ha dies de tot, excel.lentment explicats per Thomas Merton amb allò que la vida de monjo és un semièxtasis i quaranta anys d'aridesa, és la permament recerca d'aquella part que perviu amagada dins teu i que quan menys t'ho esperes, surt sense mesura i t'embolcalla en un llençol de pau inexplicable. Viure l'experiència de Déu és com estar enamorat, no saps trobar les paraules, però si comparteixes aquesta vivència amb algú altre, només cal un "això!" ben fort i un cop a l'esquena per saber del que estàs parlant.

Ahir a Barcelona, mentre mirava la Missa oficiada per Benet XVI em va commoure la bellesa de la Sagrada Família, el tenir el Papa al meu país parlant la meva llengua, que pels catòlics catalans és molt important perquè el Sant Pare t'està dient "sé que existiu, sé que sou diferents", i sobretot, veurem envoltat d'una comunitat de creients dispar en la identitat però que posàvem els nostre interrogants a l'altar perquè Benet XVI amb les seves paraules ens dónes respostes. El cas, és que encara que sortís content de la visita papal, ahir Déu no cridava, l'emoció era més relacionada amb la pertinença a un grup que no pas l'experiència de Déu, que ja havia trucat la porta el dia abans en un oratori d'una escola quan estava més pendent de vigilar mainada que no pas de veure que el tenia davant. Resulta que el paio ha sortit llest.

PD: Aquest és l'article més personal del blog on tot el que explico és veritat.