Una nostàlgia sana

El millor de ser adolescent és la il.lusió per un futur immediat, viure com si la vida estigués aturada sempre als setze anys i frisar per quedar d'aquí una setmana amb aquella noia que quan somriu et fa sentir estúpidament diferent. Aquesta sensació de nostàlgia t'atropella quan et fas el madur i escoltes una cançó llardosa del Bryan Adams o aquella del Canto del Loco que sonava als altaveus de Bruc quan entraves amb la il.lusió d'aquell sopar que sabries que hi hauria la noia que et feia gràcia en secret. Mai ho has dit a ningú però durant una setmana et va semblar prou interessant com per dutxar-te abans del sopar i posar-te aquella camiseta mig oberta amb un sol a l'esquerra que et feia despreocupat i diferent. Avui en dia en prou feines saps on para aquella noia i ni tant sols recordes que et fes gràcia, és més, si la trobes pel carrer et fa mandra saludar-la, però aquella setmana la vas dedicar a fer-la riure mentre deies una tonteria pujada de to. El que deia, aquest tipus de nostàlgia que entra amb dos segons com un obús, no és una nostàlgia traïdora d'aquelles que pensen que todo tiempo pasado fue mejor, sinó que és aquell tipus de nostalgia que mira el passat amb afecte, amb la complaença de veure un nen petit que et mira amb un somriure per fer-te sentir bé. Per cert, aquesta cançó m'ha sortit mentre escoltava Cruz de navajas de Mecano versionada per Joaquín Sabina... Dos drogoadictos en plena ansiedad, roban y matan a Mario Postigo mientra su esposa es testigo des del portal...