Mauricio o las elecciones primarias

Després d'uns dies on les diarrees incontrolades de Pomponio Flato han estat motiu de conversa quan sortia el nom d'Eduardo Mendoza, m'agradaria parlar d'aquella novela que no està dintre les considerades majors com La verdad sobre el caso Savolta, La ciudad de los prodigios o Una comedia ligera, però tampoc és un d'aquells divertimentos de l'escriptor barceloní on apareixen malalts mentals fent d'inspectors o romans que beneeixen Galilea amb la seva regadora de merda.

Parlo de Mauricio o las eleccions primarias, una novel.la que podríem denominar com a seria, i que ens transporta a la Barcelona de principis dels vuitanta, on els ideals que varen portar a combatre el Franquisme s'han enfosat i s'ha de construïr una democràcia on no es tenen molt clar quins són els paràmetres que s'han de seguir. Revolució? Els membres del PSC comencen a veure que només es pot aspirar a una democràcia liberal amb tics socialdemòcrates, i que l'important és embuixacar-se allò que havia estat amagat per tothom durant el règim. Davant aquesta situació trobem uns personatges que han de crèixer com a persones des de la democràcia, i que per tant, no es poden basar en la negativitat d'anar en contra quelcom exterior, sinó que només poden crèixer des de la positivitat de la pròpia afirmació com a persona, i aquí rau el problema de Mauricio i Clotilde. On agafar-se en una ciutat que viu inmersa en l'eufòria pre-olímpica, i tapa el fracàs dels individus a través del fals èxit de la comunitat?. El gust del fracàs inexorable de l'home postmodern.

El vaig regalar a un ex-amic meu, en Miquel Arxer, perquè em semblava que era la via adient per entrar amb Eduardo Mendoza. Després, em sembla que va caure El año del diluvio. Una gran continuació. Mendoza, genio y figura.

PD: Avui he llegit que la nostra serà una generació sense records. M'ha encantat.