La resurrecció de la novel.la espanyola

El paral·lelisme entre els personatges de Pascual i Lázaro de Tormes, el recurs quixotesc de rescriure una novel·la trobada a l’atzar, o el gust pel que els crítics anomenarien tremendismo, que no és res més que una recuperació de l’ambient nauseabund que trobem en El Buscón de Quevedo, són algunes de les característiques que podem observar a La familia de Pascual Duarte, el llibre que representa la resurrecció de la novel·la espanyola de la postguerra, amb uns autors, que privats d’anar a buscar els referents europeus, agafaven el millor de la tradició autòctona. Així doncs, Cela aconsegueix amb l’èxit del seu primer llibre donar l’impuls de partida a una literatura, que encara que legitimada per la censura del règim, no estava al servei d’aquest com podria ser el cas de Sánchez Mazas o Torrente Ballester. De totes maneres, no hem d’entendre l’obra present com una denúncia de l’Espanya de postguerra, ja que la situació precària en la que es trobaven Pascual i la seva família està contextualitzada en els anys de la dictadura de Primo de Rivera i de la Segona República. Per donar un petit avanç de la seva brillantor literària, remarcar que l’elogi més gran que ha rebut Cela per aquest llibre és la seva agilitat a l’hora de vendre el personatge de Pascual com un personatge rousseaunià que ha estat pervertit per la societat que l’envolta, una idea que se’ns fragmenta amb una bona lectura de la novel·la. “Yo no soy malo” ens diu el protagonista només començar les seves memòries, i veurem que té raó, ja que quan un és boig difícilment pot tenir responsabilitats morals en els actes que comet. És un llibre depriment, però a mi em va encantar...

Comentaris

Entrades populars