How to lose the faith...

Ja ho sé que actualment és un quarentón amb complexe de Madonna que comença els concerts amb cançons d'Status Quo perquè no té pebrots d'obrir amb una de l'últim disc que enervi el públic. Sé que ven per sobre de tot la seva imatge falsa de dolç seductor de carrer i que la porqueria de Have a nice day només fou igualada pel vomitiu Crush, la falta de nervi de Lost Highway i l'anestesiant This left feels right (de l'última etapa salvo el Bounce). Com a admirador dels primers treballs de Bon Jovi sé que anem de decepció en decepció i fem com al mal vi, quan passen els anys som pura metzina intel.lectual que ens torna autòmats musicals amb complexe de Phil Collins.

De totes maneres i després d'aquesta definició carnívora d'aquest intent de James Dean etern, crec que la porqueria que està per venir de Bon Jovi val molt la pena per els primers treballs que va treure, entre altres, el Keep the faith (més tard, Lose the faith) o el New Jersey. Era una música que et regalava una personalitat pròpia que podies lluïr sense necessitat de ser la teva, i això és tot el que podem demanar a la música. Era una música amb nervi que encara avui en dia sembla que et diu alguna cosa important. Per tant, la preguntat és, com pot sortir tanta porqueria de la ment d'un home que durant una època de la seva vida crear quelcom interessant? La resposta sortirà a l'autobiografia d'Albert Boadella.