El fracàs de Moustaki

L'aula de primer curs de l'escola oficial de francès presentava una situació prometedora, setze noies i dos nois, un dels quals era modista i l'altre era jo. La professora, una antiga traductora del Parlament europeu que va haver de marxar perquè no entenia el francès, ens preguntava un per un perquè havíem decidit passar el mes de juliol tancats en una aula de l'EOI aprenent una llengua pendent del dia que l'anglès decidià passar-li per damunt. Totes les noies parlaven de la necessitat de saber francès en un món que tendia a la globalització i on tothom feia una cursa per saber qui arribava més ben preparat a la meta de l'èxit. Jo era l'últim i volia inventar-me una resposta que impresionés el púbic femení. No vaig dubtar:

"Des de ben petit he escoltat les cançons de Moustaki a casa meva i tinc ganes d'entendre les lletres perquè em sé les cançons de memòria però no sé què diu"

El problema va començar quan la professora va dir "Ostres, en Moustaki és el meu cantant preferit, quines cançons t'agraden més?".

No vaig tornar mai més a classe durant la resta de l'estiu i les setze dones es van quedar pel modista. Conec aquest episodi com "El fracàs de Moustaki".

PD: Ara em vull apuntar italià i diré el mateix amb les cançons de Luccio Batisti... a veure si hi ha més sort.

PDD: Recomano l'article d'en Marc Cassany sobre els diaris.