Un Guardiola passat pel filtre de Cieza

De petit, quan jugava a futbol al pati i intentava sempre guanyar l'equip d'en Miquel Arxer, volia ser com en Pep Guardiola. Em posava a la posició de 4 que va inventar en Cruyff i em movia amb els braços enganxats al pit mentre tocava la pilota amb un o dos tocs per deixar el company en la millor posició pel xut. Feia com en Pep, donava joc i no defensava perquè com ell, era massa bo per dedicar-me al joc de la deconstrucció, com diria el Valdano "Siempre encuentra demagogos del balón preparados para destruir a cualquier precio". La qüestió és que, amb els anys, la meva faceta guardiolana va degenar amb una identificació odiosa amb Fernando Hierro: jugava a darrera, era lent, fotia petades, marcava gols de fora l'area, protestava totes les jugades i decontruia perquè era incapaç d'edificar.

Ara, vint anys després, vull tornar a ser com en Guardiola adult: personatge elegant amb un discurs ferm capaç de moure l'entorn d'un club com el Barça a la seva manera, entés amb la matèria que treballa, culte, irònic, bon pare de família i bon amant. El que em fa més por és repetir el meu fracàs infantil i acabar sent un Guardiola passat pel filtre de Cieza: José Antonio Camacho.