Músics fracassats

Sempre m'he imaginat la frustració de cantants madurs que veuen com la seva bellesa física s'està borrant de mica en mica per deixar lloc a una vellesa sintètica, però per contrapartida aprecien com la mitjana d'edat dels seus concerts es manté en la insuperable ratlla de l'adolescència, segurament perquè les seves cançons mai han assolit la maduresa necessària com per interessar a la gent adulta.

Jo mateix, als meus vint-i-cinc anys, em preocuparia si a primera fila d'un concert només hi hagués nenes promiscues, o pitjor encara, nenes puritanes, que anessin cridant cada cop que faig un moviment amb la guitarra i canto una cançó d'amor cursi i ensucrada. Per això em sorpren que músics com Bryan Adams o Jon Bon Jovi a nivell mundial, o Hombres G a nivell nacional, saltint a l'escenari a cantar cançons només acceptades per públic adolescent, mentre ells es troben inmersos en la cinquantena.

La qüestió és "Com podem localitzar aquests grups?". Molt senzill. Pensa amb les cançons que t'emocionen si apareixen per sorpresa, sigui en un casament, per la ràdio, en una discoteca... i pensa si les escoltaries mai el cotxe anant cap a la feina, segurament el moment del dia on tenim el cap més fred i jutgem més bé els fets objectius. És la millor manera de descobrir el malfactor. Com diu el Primer Ministre del Canadà en un episodi dels Simpson "Lo sabemos, tenemos a Bryan Adams, pedimos perdón otra vez".

PD: Per cert, ahir era 14 d'abril. Visca la República!