Hivern espiritual
Redimint-me enmig de la nit fosca sanjuaniana d’un desert qualsevol, veig una simetria entre el meu interior i l’àrid exterior sobre el qual deixo unes empremtes sense identitat. La buidor de la meva ànima és un quadre mimètic d’un paisatge fet per representar l’estat en el què la divinitat parla en el silenci. Definitivament havia aconseguit arribar a la no-essència, a la negació total d’allò voluble i finit. M’havia negat com a ésser físic, psicològic i cultural. En aquells moments, la meva història només havia estat l’escala per pujar a l’últim nivell de la realitat, una excusa per utilitzar-la com a suport cap al món dels déus.
Camino sense pensar ni desitjar. Vago. Sóc, o més ben dit, no sóc. Com el desert. Com l’horitzó engolit per una foscor espessa i protectora que m’arrecera enmig de la desèrtica nit. No hi ha horitzó perquè han desaparegut l’espai i el temps, tot és infinit i per tant no hi ha mesura. Quin sentit té la vida quan ja no tenim la mort? Cap. Per estar viu en el sentit terrenal de la paraula necessites un final. Ara mateix, la petjada enfonsada a la sorra no entra dins les coordenades del temps, no hi ha Alpha ni Omega, sinó una eternitat que supura per una sorra convertida en guia cap a l’Olimp.
Segueixo caminant. Deambulo. Dins el meu no-ser em veig un hereu innecessari dels místics medievals. Amb posat budista m’assec buscant l’austeritat en la presència. He arribat a l’epicentre d’on habita el Déu anhelat. El punt on l’horitzó del desert es fa inapreciable i és indesxifrable una altra realitat. Busco el llenguatge de la divinitat fóra les paraules limitades dels homes. El trobo però no el sé interpretar. Decideixo limitar-me a fer acte de presència dissimulant la meva doble naturalesa: la humana i la divina. Em venen el cap uns versos desesperats de San Juan de la Cruz i reconec la virtut de la paciència, tinc tota la eternitat. He trobat l’espai després d’un èxode terrenal i espiritual, però el llenguatge se m’escapa.
El dia comença i el sol és tant irònic com ahir al matí. Un altre nit m’ha tornat a passar per davant i he estat incapaç d’entendre’l. Ja en porto quaranta. Què em falta per ser digne de seguir-lo? El desig de trobar-lo potser? Sóc un Moisès perdut intentant desxifrar els missatges de Yahvé, un amant desesperat incapaç d’entendre l’interior de l’estimada. Faig una ullada al meu voltant i entenc que no puc retreure res al desert, el lloc és adient, perfecte. Em començo a plantejar si el problema no està incrustat dins la meva naturalesa, al cap i a la fi, sóc un home.
Comentaris
No és gens fàcil ser místic avui dia, jo aprecio la literatura dels místics però ara per ara em sento incapaç d'experimentar una experiència similar. El món en el que vivim ens carrega de tantes coses que cada cop és mes difícil “buidar-se”. I a sobre entre tantes càrregues la única que precisament manca és la mort, perquè avui dia vivim com si no ens haguessim de morir mai, la gent no tenim present la mort entre els nostres pensaments. Veig que has apreciat encertadament la simbologia de la nit com a l'eternitat, la negació de l'ànima a allò sensible, el buit absolut espiritual... Després venen els silencis que corresponen a les tres fases famoses (purgativa, iluminativa, unitiva), el silenci de la memòria (em sembla que tu t'has quedat en aquest), el de l'enteniment i el de la voluntat.
Això que has descrit és la típica experiència ascètica de quaresma, que no passa de la fase purgativa. Per arribar a l'extasi místic l'ànima ha de “dar un ciego y oscuro salto” com deia Sant Joan de la Creu i a més a més per arribar a la unió ha de voler-ho Déu, si Déu no vol la unió no hi ha res a fer. A part això no es cap ganga, després de buidar-se arriba el pitjor: la soledat de l'ànima i les temptacions... i al final si hi ha sort arriba l'extasi, acompanyat de regalets com llançades al cor, estigmes, levitacions, bilocacions, etc... la unió absoluta amb Déu és quelcom tant fort, tant brutal, que no totes les ànimes estan preparades per suportar-ho, per això hi han hagut tants pocs místics.
Però com et deia, el difícil avui dia és ja el sol fet de buidar-se, el “perder el apetito de las cosas”. No s'hi val doncs buidar-se cada dia de 10 a 11 de la nit, després de veure el partit del Barça i abans d'escriure un altre article pel bloc. Això no és de místic. D'això se'n diu meditació, i portant la vida que portem segurament és l'únic a que podem aspirar.
Per cert... MOLT BONA PASQUAAA!!!
M'ha agradat molt el que has dit de la mort, és un dels temes que més em preocupa ara mateix, perquè veig que si la gent tingués consciència de la mort s'esforçaria molt més a tractar els altres amb generositat. No ho sé, el meu cas és bastant clar, des del dia que he "assumit" el fet que m'haig de morir, m'és bastant fàcil tenir paciència amb els altres i no veure si guanyo o perdo en una relació, simplement si dono. Has llegit Vida en el amor de Ernesto Cardenal?
PD: Això últim m'ha quedat molt bé, però no pensis, a l'hora de la veritat sóc un fill de puta.
La recomanació dels 10 minuts diaris de meditació també l'he feta jo a amics meus, fins i tot he regalat a alguns “La pregària de la granota” d'Anthony de Mello, són reflexions curtes, una per cada dia, es llegeixen ràpid però fan pensar...
I sobre això de que ets un fill de... no m'ho crec! De tant llegir la vida i obres d'aquesta bona gent alguna cosa se t'ha d'enganxar no? Ja ho deia Aristòtil que l'imitació és connatural a l'home.