Hulk engulant un sociata amb sofregit

Perdoneu, intento no carregar-me gaire el personal i ser respectuós, però avui tinc ganes de parlar del socialistes catalans, i quan surt aquest tema, la bèstia afamada de carn humana que amago dins meu, em cobreix la meva feble identitat a l’estil Hulk, estripant la roba i traient-me els ulls del meu rostre per menjar-me un sociata sofregit. És el perfecte paradigma d’amoralitat, reben un tant per cent molt elevat de vots dels sectors humils de la societat, i en matèria econòmica imiten la dreta i governen pels rics, deixant a l’estocada bona part de la seva gent fidel, que recompensen amb quatre pisos de protecció oficial que els hi pengen com llufes a l’esquena, amb discreció i cinisme. Després en nom de la llibertat, la democràcia, la fraternitat... comencen a fer llei traumades pel Franquisme, que molts d’ells ja no varen viure com a experiència vital, sinó simplement han anat creant dins el seu imaginari un maniqueisme pervers entre els que estaven a favor del règim i els que varen lluitar en contra, sense entendre que les viscissituts que porta a gent de bé a donar suport moral a un dictadura, o simplement un suport passiu, són impossibles de jutjar. Els règims dictatorials els trobo aberrants, però crec que un país, només és capaç d’anar a una, si té la maduresa suficient per acceptar la foscúria del seu passat sense buscar culpables. Els socialistes catalans que es preocupen pel bé de Catalunya a Madrid (massa mordaç, perdó), no només són personatges que traeixen el seu, sinó que són incapaços de vestir la reconciliació d’un país amb el trauma d’una guerra civil. No m’agraden els socialistes!