Diàleg de sords (Com continuaria?)
Karl: No entenc, estimat Adam, com no pots veure que eliminant l’Estat, estàs retallant aquesta llibertat que tant defenses donant via lliure a la iniciativa individual, i sobretot, esperant que l’evolució natural de la llei de l’oferta i la demanda sigui l’eix vertebrador de l’economia.
Adam: Primer de tot, estimat Carl, hauríem de definir quin és el canal per tenir llibertat de decidir respecte als propis actes. Tu defenses l’actuació de l’Estat per aconseguir llibertat, o sigui, l’Estat retalla la naturalesa mateixa de decidir perquè tothom parteixi amb les mateixes condicions. La no llibertat per aconseguir la llibertat. No et sembla contradictori?
Karl: Ai, Adam! Sempre allà mateix! El joc de la paradoxa per confondre al lector! Si partim de la base que la persona no és bona per naturalesa, no pots deixar a mercè de l’atzar l’acte d’aquestes a l’hora de dirigir l’economia. Com molt bé deus haver vist, és font de desigualtats,no?
Adam: De .la mateixa manera que la teva proposta de fer intervenir l’Estat per controlar-ho tot i eliminar l’Estat també parteix d’una base antropològica falsa, al igual que m’acuses a mi, i també fomenta la desigualtats dels mèrits, una asimetria més trascendental que no pas material.
Karl: Perfecte! Però quan parlo d’Estat, parlo d’un concepte de moral, d’una idea de justícia per revertir la no-bondat de la persona, mentre tu proposes la selva. L’Estat assegura que hi hagi igualtat a l’hora de tenir les mateixes oportunitats davant l’exercici de la llibertat.
Adam: Però traient llibertat. Hi estàs d’acord?
Karl: D’acord. Tot sigui per evitar la teva selva.
Comentaris
Jo no em quedo ni amb en Marx ni amb l'Smith, si la llibertat és una virtut jo la situaria com les d'Aristòtil, en el terme mig, no m'agraden els extrems.
Tampoc m'agraden els debats estèrils i perpetus... de sords com dius tu.
Per això el diàleg el faria acabar amb l'entrada d'Aristòtil cridant: Shut the fuck up! I traient-se una magnum del 44 de sota el pallium li dispara un tret a la mandibula de'n Karl tenyint-li la barba de roig. L'Adam mira de fugir arrosegant-se pel terra però el grec l'agafa de la perruca entalcada i li deixa la calba a l'aire, apunta al bell mig del cuir cabellut greixós, pensa en si hauria de violar-lo abans de carregar-se'l però desestima l'idea i acaba per buidar el carregador.
Adoro poder gaudir del costat més tarantinià del nostre Iron. Que potser has anat a veure els bastards recentment i, com em passa a mi cada cop que reviso alguna pel·lícula del mestre Quentin, passes per una fase d'agressivitat emocional?
Salut!
Com bé dius la llibertat l'executen els guanyadors. La democràcia n'és el millor exemple. Ara mateix ens haurem d'empassar tots la pujada d'impostos perquè la majoria va votar en el seu dia aquests ximples que creuen que aquesta crisi se solucionarà amb política físcal...
No poden estar més equivocats. El problema és que per intentar sortir de la crisi s'han endeutat fins al coll. Amb la política fiscal l'únic que aconseguiran és pujar l'inflació, quan aquesta sigui massa alta l'hauran de fer baixar apujant els tipus d'interés, i això vol dir tornar a crear una altra crisi econòmica. Ens passarà com als anys 70, cada 3 anys una crisi, això fins que s'elimini el deute. Patètic. I tot perquè ha de prevaldre la voluntat de la massa. Una massa que no en te ni idea de política econòmica però que continua creient-se la demagògia del partit governant. I aquí Catalunya encara és més patètic perquè els partits del govern ni tan sols han guanyat les eleccions. Com pot ser que un paio com en Saura amb un 5% de vots, repeteixo 5%!, controli la polícia del païs, decideixi si hem d'anar a 80 per les carreteres, quin us hem de fer de l'aigua, si podem regar el jardí, etc...
En fi, tornant a la llibertat jo el que volia dir és que la llibertat no sempre ha de ser un fi, perquè hi ha vegades que no és necessària. A mi per exemple m'agrada ser “esclau” de la meva consciència, també servidor dels que estimo (dels que no estimo em costa més jajaja), és allò del rentat de peus del Dijous Sant: ser senyors i servidors...
Iron, quan publiqui un llibre que es digui La pastanaga verda, i sigui un recull dels millors articles dels deu anys que portaré publicant, tu tindràs un Apèndix per tu sol "Comentaris Iron"!!
Kasal, Iron, feu el blog molt millor del que és!!!
En fi hortolà, contina sembrant tant bé que nosaltres continuarem espigant...