Independència: capítol racional

Podríem anar a l'independentisme de cartera tant de moda ara mateix a la societat catalana, i parlar de justícia, de la necessitat de poder gaudir del que tu mateix produeixes per poder sustentar un sistema més o menys decent. També podríem analitzar la necessitat de no anar acostumant a altres persones a la gratuïtat, conscients que un s'acostuma al no-esforç i acaba escupint a la cara d'aquells que els hi dóna recursos perquè s'han acostumat a rebre sense donar res a canvi. Però quan em parlen de defensar l'independentisme creixent a Catalunya, i que no ens enganyem, està naixent a les bases de la societat catalana i per això els espanta tant, ens estem referint a un poble, a la seva llengua, a la seva història, a la forma amb la que varen ser incorporats a l'estat espanyol, i sobretot, a la forma amb la que volen sortir, sense pistoles, amb urnes i amb diàleg.

Segurament a les espanyes estan molt espantats per la convicció amb la que ens neguem abraçar la violència, un argument que els hi aniria de fàbula per poder tirar-nos la caballeria per sobre. Suposo que al veure com agafem les vies democràtiques per expressar la necessitat de tenir un estat propi que ens ajudarà a tenir una relació simètrica amb el que som, una nació, no tenen via per llençar-nos merda a no ser que sigui parlant a mode d'èpoques pretèrites. En fi, per molt que diguin que només volem els diners, no saben que dins nostre cou la necessitat de ser el que som, la disfunció d'un problema identitari que no ens farà tòrcer en el nostre desig de ser un país amb les nostres virtuts i defectes, però al cap i a la fi, un país que és el que vol ser.