La última oportunitat

Com un artefacte descontrolat que va escampant els productes per tota la sala de màquines davant el pànic dels empleats, vaig anar agafant els llibrets de colors d'en Francesc Torralba sense pensar, ignorant si m'estava guiant per un impuls animal o responia a un acte racional d'una persona totalment venuda als impulsos. Vaig arribar a casa i vaig començar a llegir-los amb parsimònia, primer el que parlava d'el perdó, després el de la paciència, seguidament el de l'esforç, en quart lloc el de l'amistat, i per acabar el de la sobrietat.

Quan vaig finalitzar el cinqué em vaig mirar el mirall i vaig poder copçar que la barba dissimulava el rostre desencaixat i servil d'un pobre professor que havia intentat, sense èxit, acollir quatre virtuts amb uns llibres extraordinaris sobre la persona, el gran tema de la història àmpliament ignorat pels historiadors. Quan tornava a l'habitació sentint la lleugera brisa del somriure irònic del subconscient, vaig trobar un regal embolicat a sobre la tauleta de nit: un llibre epistolar de Francesc Torralba dirigit a una dona superada pel ritme de la vida. Seria l'últim intent d'aconseguir reconeixe'm com a persona i intentar ser millor cada dia, sino, em vaig prometre mentre em feia un tall al dit índex amb un got trencat, em tornaria un assassí amb sèrie instal.lat a Burkina Faso, amb la identitat canviada i amb un munt d'amants per portar a festes de l'alta societat on reconeixeria les meves futures víctimes. Tot ho deixo a les mans de les lletres d'en Torralba.