The Promise

Les cançons tenen un concepte temporal totalment cíclic, van i venen com onades preses per la rutina d'un moviment repetitiu que s'allarga amargament cap a l'eternitat. Lluny de quedar preses a l'oblit apareixen sense demanar permís per mostrar-te les esperances de la juventut avortades per les broques afilades d'un rellotge homicida. Just en aquell moment, quan el teu porvenir comença a desagnar esperant un cop de sort que permeti tapar la ferida, els records implícits a cadascun dels acords de la cançó pretèrita et fa sentir ple, et porta sentiments d'uns anys on restaves allunyat de la preocupació del demà i vivies la vida amb un descarat carpe diem que feia l'enveja de tots aquells adults que et criticaven perquè veien en el teu somriure totes les ambicions amagades darrera una americana Versace i un to de veu hipòcritament seriós.

Una vegada més, si aquest so amarg provinent de les entranyes de la persona, són exhalacions de la veu d'un Bruce exhaust cantant la cançó The Promise acompanyat d'un simple piano, et ve a la ment atropellant la raó, la imatge d'un jove humanista estirat a la platja de Barcelona en ple hivern buscant acompassar el ritme del piano amb la remor de les onades, i cercant en el silenci de l'entorn, la resposta a una sèrie de dilemes provinents de la deconstrucció d'una infància enclaustrada en la mirada obedient i el gest correcte. Ahir a la nit, assegut al balcó de casa, escoltant l'Onyar com intentava atrapar el temps baixant quiet cap a les entranyes del Ter i veient un grup d'adolescents asseguts a la riba del riu tocant The Promise amb la guitarra, vaig entendre què volia dir què les cançons eren cícliques mentre m'acabava el whisky amb gel per poder cremar els dubtes perennes d'un jove que plorava en silenci a la platja de Barcelona. Maite! Això és vida! Vaig cridar-li mentre m'aixugava les llàgrimes amb uns calçotets de l'estenedor que s'acabaven d'assecar.