Memòries d'un any de ràdio

Dins les entranyes de la societat hi ha una xarxa de pulsions invisibles que ens mou a cercar la nostra vocació frustrada: la persona que desitjaven ser d’adolescents i que el ritme de la vida mateixa ens ha negat sense donar més raons que el silenci de l’atzar. Tristament jo sóc una d’aquestes víctimes, un comunicador atemorit que ha fugit de l’aventura periodística per por al fracàs, pel pànic de ser assenyalat amb el dit per dones divorciades que tenen els seus fills treballant a grans empreses multinacionals, pel temor d’acabar als braços d’una desconeguda sense pes dins el món endogàmic gironí. En fi, com molt bé podeu deduir, no deixo de ser un periodista solitari que assaja les seves cròniques a les tardes d’hivern a platges abandonades de la Costa Brava per recordar qui volia ser quan no tenia concepció del temps i em semblava que el rellotge es pararia a l’adolescència.

Davant aquest trist panorama personal, només puc agrair a la gent d’Onda Rambla Girona per donar-me l’opció de ser un cosí de segon grau en aquesta família que formem a La ciutat de tots, i poder desenterrar les històries més o menys ignorades de la nostra ciutat amb un toc d’humor i d’ironia necessaris per desdramatizar la realitat. La cita de cada dimecres no només constava d’un espai de quinze minuts on podia inflar la vena del periodista que sempre he portat dins, sinó que era tot un ritual que començava quan el pater familias de La ciutat de tots, l’Eduard, obria la porta entre dissertacions pròpies del Parada i fonda. Mentre jo anava cap a l’estudi aprofitant per saludar la gent de la ràdio, l’Eduard em preguntava el tema i es carregava les meves il·lusions per intentar resultar ser original a l’oient incloent informació als meus relats que ni tant sols sabia, de totes maneres, com un bon col.laborador, dissimulava la meva ignorància assentint amb sons guturals mentre imprimia el guió per poder allargar els minuts de tertúlia prèvia a l’espai.

Durant els relats, realitzàvem un humil flash-back a la història de Girona, i sobretot, una mirada enrere al meu passat, on veia aquell nen que comentava als partits de futbol del Dream Team assegut al sofà de casa obligant al meu pare a anar a seguir el partit a la cuina. De totes maneres, d’aquest any a Onda Rambla no em quedo amb l’haver retrobat la meva vocació frustrada, ni tant sols amb l’haver donat als oients un bocí ignorat de la nostra història que ens ajuda a saber qui som, sinó que em quedo amb haver conegut la gent que forma aquesta emissora i que ajuda a donar a la ciutat de Girona, un periodisme radiofònic d’alta qualitat. Per molts anys!

PD: Aquest text apareixerà en una revista d'Onda Rambla que anirà juntament amb el Diari de Girona el dia de Sant Narcís.

PDD: Aquest any comparteixo espai amb en Jaume Arxer, una discussió històrica d'alt voltatge. Dijous a les 12.40 - 89.9 FM (em sembla...).