La necessitat d'un Larra català
Per motius professionals m'he passat la tarda del diumenge donant voltes al costumbrisme de Larra i el seu romanticisme ecléctic, o sigui, la capacitat d'anar a diferents gèneres per convertir-se en un artista complet. El que més m'ha satisfet de Larra és el record que tenia d'ell, la seva capacitat per forjar aquesta aquesta línia de pensament liberal i racionalista d'herència neoclàssica, provinent dels Cadalso, Feijoo o Jovellanos, que ha anat arrelant en aquest país d'extremistes per intentar sense èxit, silenciar bales dialèctiques.
Larra, un intel.lectual afrancesat que xoca amb les ruïnes d'un país anclat a l'època dels Àustries, fa als seus Artículos, un exercici que m'agradaria molt que es fes amb la societat catalana, un anàlisis profund dels vicis acceptats que representen una rèmora per millorar com a societat, amb el pretext que protegint els errors històrics estem mantenint la puresa d'unes costums que no necessàriament han de ser les correctes. Ho dic perquè al país veí, si volen anar a buscar un referent crític, un personatge que intentés rectificar allò que estimava, ho té bastant fàcil, mentre nosaltres, tinc la sensació, que la necessitat de protegir-nos constament, ens ha portat a tornar-nos uns egocèntrics i uns superps, incapaços de criticar tot allò que som i no volem admetre. Per tant, des de l'hort pastanaguil de les verdures anònimes, demanem l'aparició d'un Larra català, una veu de la consciència que ens trenqui el mirall quan hi portem més de dues hores seguides davant seu.
Comentaris
Potser en el fons, Larra vivia en una societat més lliure que la nostra i per això escrivia el que escrivia.
Salut!
Bé, primer dir-te que si que tenim escriptors que han fet autocrítica de les nostres costums, el que passa és que han aparegut més tard. Com ja saps la nostra literatura va passar per una llarga decadència que ja venia d'abans de Felip V però que la política lingüística borbònica es va encarregar d'agreujar. El nostre romanticisme (la Renaixença, Verdaguer i companyia) no podia permetres el luxe de criticar les nostres costums, calia recuperar-los, no pas carregar-se'ls. Una vegada consolidats van apareixer les veus crítiques, la primera veu crítica o si més no satírica va ser la de Pitarra. Després amb el modernisme en van venir moltes: Santiago Rusiñol, Victor Català, etc. No em negaràs que “L'auca del senyor Esteve” és una crítica a la petita burgesia, ancorada en unes costums, que conformava el gruix de la societat catalana de l'època. També a “Solitud” veiem com la Mila al final de la novel.la decideix abandonar el totxo de'n Maties i refer la seva vida, un desafiament al pensament de l'època en el que la dona havia d'aguantar-ho tot per a tal de no trencar el sant matrimoni. Després han vingut els avanguardistes amb en Salvat-Papasseit al capdevant. I finalment, i per no enrotllar-me més, tenim Joan Oliver (no l'espia del Barça sinó Pere Quart jeje). A la seva obra “vacances pagades” també hi trobem molt de sarcasme envers els catalans que han esdevingut ara una societat de consum. Oliver és l'antiexemple del que deia en Kasal, va rebutjar la creu de Sant Jordi i es va convertir en una figura incòmoda pels polítics.
De totes maneres no et culpo de res, si has d'afrontar Larra després de tant temps la sortida fàcil és la de “volem un Larra català”. Deixa'm dir-te que tens molt de talent tal i com el definia el mateix Larra: El talento no ha de servir para saberlo y decirlo todo, sino para saber lo que se ha de decir de lo que se sabe. Els que heu estudiat humanitats en sabeu molt d'això jeje. I és que Larra no deixa de ser el segon o tercer element del romanticisme español, a les escoles se centren més en Bécquer o Espronceda i al cap dels anys la gent només recorda las oscuras golondrinas i els diez cañones por banda d'aquesta època. Aiii!!! pobre Larra, ja ho va dir a la carta a Andrés “¿No se lee en este país porque no se escribe, o no se escribe porque no se lee? Esa breve dudilla se me ofrece por hoy, y nada más. Terrible y triste cosa me parece escribir lo que no ha de ser leído..."
Salut!