Els ecos de la història

Després de superar la nit tenebrosa de l'ànima i veure que San Juan de la Cruz era un simple aficionat a les crisis existencials, tot al teu voltant sembla primavera. Fins i tot amb aquell saxofonista de carrer empenyat en posar les galtes inflades com Louis Amstrong, té aquell toc de familiaritat agradable que es veu reflexat en un somriure paternalista. Ho dic perquè és important recordar èpoques de prosperitat quan tens temptacions espriuianes excel.lentment exemplificades pel nostre admirat contertulià Iron, i veure en els aparadors que ens criden a una vida millor, la vertadera falsetat del món dels espectres i la necessitat de trobar la veritat a l'ànima de les mirades.

Per això, després de revisar un assaig de Jordi Gracia sobre les veus revoltoses que varen mantenir l'eco suficient durant l'època més fosca del franquisme, m'he adonat que les veus i mirades que perdudaran al llarg de la història no seran les dels aparadors, les de l'avui per demà, sinó les veus callades i constants que ens remeten a lluitar per poder aconseguir arribar al fons de les mirades, a travessar els decorats d'aquest món de paper condemnat a cremar durant una foguera apocalíptica. Només en aquest record trobarem el material suficient per remuntar, per sortir de l'opacitat de les nits espirituals i sortir al carrer per abraçar aquell saxofonista anònim que li han explotat les galtes després d'aconseguir el mateix rostre inflat del perpetu Armstrong. Tot plegat, gràcies els ecos suaus de la història.