Els ecos de la història

Després de superar la nit tenebrosa de l'ànima i veure que San Juan de la Cruz era un simple aficionat a les crisis existencials, tot al teu voltant sembla primavera. Fins i tot amb aquell saxofonista de carrer empenyat en posar les galtes inflades com Louis Amstrong, té aquell toc de familiaritat agradable que es veu reflexat en un somriure paternalista. Ho dic perquè és important recordar èpoques de prosperitat quan tens temptacions espriuianes excel.lentment exemplificades pel nostre admirat contertulià Iron, i veure en els aparadors que ens criden a una vida millor, la vertadera falsetat del món dels espectres i la necessitat de trobar la veritat a l'ànima de les mirades.
Per això, després de revisar un assaig de Jordi Gracia sobre les veus revoltoses que varen mantenir l'eco suficient durant l'època més fosca del franquisme, m'he adonat que les veus i mirades que perdudaran al llarg de la història no seran les dels aparadors, les de l'avui per demà, sinó les veus callades i constants que ens remeten a lluitar per poder aconseguir arribar al fons de les mirades, a travessar els decorats d'aquest món de paper condemnat a cremar durant una foguera apocalíptica. Només en aquest record trobarem el material suficient per remuntar, per sortir de l'opacitat de les nits espirituals i sortir al carrer per abraçar aquell saxofonista anònim que li han explotat les galtes després d'aconseguir el mateix rostre inflat del perpetu Armstrong. Tot plegat, gràcies els ecos suaus de la història.

Comentaris

Kasal ha dit…
I pensa que blocs com aquest, condimentats amb l'agudesa intel·lectual de comentaristes de pes com l'Iron, el camaleó i el pintor de núvols impertinents (ntre d'altres), poden esdevenir part d'aquesta història callada que donarà lloc a un futur millor.
Recorda que la feina que fas (que fem) és també una gota malaia que acabarà perforant la crosta podrida que envolta la nostra societat i farà reneixre un país més ferm, més viu, més intel·ligent i , Déu ho vulgui, més lliure.
No abandonem! Hi ha molta feina per fer!
Salut!
Iron ha dit…
Aquestes veus "callades i constants" que dius em recorden un altre poema d'Espriu, l'inici de càntic en el temple (curiosa obsessió pels temples la del geni de Sinera), que parla dels que "han viscut per salvar-nos els mots", sento estar pesadet amb l'Espriu però és que tinc èpoques jajaja

Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes."
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: "Nosaltres escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues."
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble."

PD: Com que demà no em conectaré aprofito per felicitar-te ara el Sant, una abraçada ben forta!
Frank Bayer ha dit…
Iron, té gràcia que posis poemes de l'Espriu tenint en compte que el comentari d'en Kasal està fet des de Santa Coloma de Farners!!!

Entrades populars