Omplir el sac foradat

La vida, a vegades, té certs aspectes que funcionen amb paràmetres cíclics, totalment aliens a la linealitat del temps. Un dels exemples el trobem a l'hora de trobar fites, i sobretot amb com pensem que ens sentirem un cop aconseguim aquests objectius que quan ens passen la primera vegada pel cap semblen una mera utopia. Pensem que trobarem la felicitat, aquell estat etílic on no necessitem res més que el que tenim. El problema és que, un cop hem aconseguit aquella meta, i després d'uns mesos d'haver degustat l'èxit, ja no ens omple, sentim que és una etapa cremada perquè aquella sensació de plenitud ha fugit totalment, i llavors, és quan cerquem un nou camí pensat que aquesta vegada si, ara segurament trobaré l'estat inamovible de plenitud i satisfacció personal. I què? Doncs ens passa el mateix,l'èxtasis dura poc i després ens tornem a sentir com un sac foradat, busquem un altre objectiu.

Quin és el problema de la nostra societat? Doncs que ens pensem que a través dels béns materials, de les fites professionals, que moltes vegades és el que més desitjem per naturalesa, podrem arribar a una felicitat que encara no sabem ben bé el que és. Jo no he trobat la solució el dilema, o més ben dit, no he trobat una solució per tothom. Jo la tinc per mi mateix. El sac foradat només s'omple amb dos mètodes: saber que el sac és foradat i per tant, actuar sabent que el permanent estat d'insatisfacció és natural, o intentar omplir-lo amb allò que trascendeix la persona, o precisament, allò que ens fa persones: l'amor.