La paciència de la poesia

Pere Casaldàliga explica als inicis de Descalç sobre la terra vermella que hi ha dos tipus de poetes, els potencials, aquells que arribem a veure les petjades de la veritat a través dels versos del poeta, i el real, aquell que és capaç de plasmar la veritat gràcies a una experiència estètica. Clarament, nosaltres, la única cosa que podem fer és intentar seguir els que van a un altra ritme llegint la conseqüència de les seves vivències en forma de paraules, de restes perdudes pel camí de la vida. No som res més que poetes potencials intentant adquirir paciència per poder disfrutar de l'art més complet, on s'ajunta el significat de la realitat utilitzant la més estricte economia de les paraules.

De totes maneres, la poesia requereix paciència, molta més calma que la novel.la o el mateix assaig, on la sobredimensió de les seves mesures ens dóna tot d'espais innecessaris que la única cosa que fan és introduïr-te a l'acció o simplement dóna forma a l'obra, i et permeten gaudir d'un descans per mantenir l'atenció plenament posada en el llibre. Algú s'imagina que una novel.la fos un clímax permanent? Seria inaguantable, acabaríem esgotats. D'altra banda, la bona poesia intenta en cada moment arribar a un punt àlgid, donan-te el mot just i les referències suficients per transportar-te cap al plaer estètic, per això es necessitat molta paciència, asseure's, parar el món i endinsar-te en la realitat complexe d'un poeta real tocat per la vara d'una deesa ebria de felicitat. Entrem-hi!