Les cendres de Venècia

- El meu fill va deixar Vènecia per anar a Barcelona a buscar un xic de vida.

El cambrer del Rivietta em deixava el meu risotto de peix mentre m'anava explicant com Venècia havia perdut més de la meitat de la població durant els últims cinquanta anys. Tenia dos anells daurats on hi figuraven l'escut de la ciutat i el rostre de Pau II, fill de la casa que hi havia just a davant del restaurant, Patriarca de Venència, i un dels Papes que durant el Renaixement es varen convertir en un dels grans mecenes d'Europa.

- Hem passat de ser 120.000 el 1950 ha baixar dels 60.000 d'avui en dia. La gent jove no entén una vida on el cotxe no sigui necessari i sobretot, on no faci falta còrrer. Saps? Nosaltres si correm gaire caiguem a l'aigua. Per això sempre ens veuràs caminant pensatius, perquè sabem que no podem caminar horitzó enllà.

Aprofitant que ja no quedava ningú al restaurant, perquè segons ell, ningú sopava a les deu de la nit, el vaig convidar a seure amb nosaltres perquè ens expliques com era la Venècia de la seva infància. Ell només volia parlar de Barcelona. Ens preguntava com era aquella ciutat que li havia robat el seu fill. El vaig mentir perquè es tranquil.litzes.

- És una ciutat on la gent tampoc còrrer gaire perquè sinó t'atropellen unes gòndoles amb motor pilotades per animals salvatges.

Vàrem començar a menjar el risoto mentre vàrem aconseguir que parlés de les cendres d'aquella ciutat que s'havia convertit en un parc temàtic per turistes. Portàvem dues hores a la ciutat i havíem aconseguit viatjar als seus orígens gratuïtament, que estan a Venència, es pot considerar un èxit. Tot plegat gràcies a les llàgrimes d'un cambrer que s'anaven desgastant com una cendra humida per una pluja cansada de veure ploure sobre mullat. Vàrem marxar del restaurant essent vuit a la taula, regats de limoncello, i rient sobre la possibilitat que aparagués el fantasma de Pau II per brindar sobre les cendres d'una ciutat assessinada a mans de la Modernitat. Abans d'anar a dormir vaig reafirmar que els catalans i venecians, a part de ser comerciants, tenim molt més en comú. Una gran arribada.