Amb la lluna a l'esquena

Certs records bastards d'aquells vespres de desembre que traficàvem mentides amb la lluna a l'esquena m'han vingut aquesta tarda, quan no hi ha res a perdre, quan el demà és un somriure irònic que mira de reüll al passat recordant-nos que tots els malsons de la nostra adolescència eren només signes de feblesa d'una ànima poc educada en l'art de la lluita. No sé perquè hi he pensat, suposo que perquè m'has trucat mentres estava a l'autopista tornant de Lleida i he pensat que ara, caiguent als braços de l'edat adulta, valoro amb més fervor cada una de les teves paraules, dels teus gestos delicats que contraposen amb un físic contundent que es va alleugerint de mica en mica a base de productes envejos dels nostres millors entrecots.

Per això no t'he tornat la més òbvia de les trucades, perquè necessitava escriure aquest post que segurament llegiràs demà el matí mentre fas un tallat, perquè a vegades tinc la sensació que se'ns escapa alguna cosa que no sabem explicar amb claretat, perquè tinc por que els poemes i promeses que un dia vàrem segellar ens rellisquin entre els dits com la sorra manipulable de la platja de Zarautz. Per això, cada cop que caic voluntàriament a la nostàlgia d'aquelles cançons de Sau que vàrem compartir, surto al balcó de casa meva i intento dibuixar en un horitzó tallat per antenes la teva mà estesa cap al demà, les teves ganes de ser millor cada dia, la meva més profunda admiració i la meva sincera amistat. Que passis un bon dia i no t'oblidis de beure aigua, perquè si amb la lluna esquena hem arribat fins aquí, no ens ha de fer gens de por el que ens portarà el demà.

PD: Per cert, el gol d'en Pizzi ja té tretze anys... aquí ho deixo.

PDD: Miquel, tranquil, no parlo de tu...