Cançó de mitjatarda

Passejant amb la família per un poble del Baix Empordà on només hi viu el record d'una infància senzilla i ingènua, m'ha vingut a través de les esplanades verdes on hi sobreviuen les imatges d'un passat bucòlic, l'eco d'una cançó d'en Serrat cridant al meu pare sobre aquell bosc que ell recorda de verd i jo me l'imagino en blanc i negre, com si fos un fotograma del No-Do on s'enllacés la visita del Generalísimo amb un gol de Kubala i una internada per la banda de Gento.

I és que, aquest diumenge a la tarda de converses familiars esguardades per una posta de sol rogent que no anuncia ni pluja ni vent, i embolcallades pels secrets d'unes pedres centenàries que callen les infidelitats d'un poble afí a les visites del bisbe Cartanyà, tenen aquest toc càlid que t'ajuda a pensar que tot plegat val la pena a pesar que la ventada de la vida s'ha endut persones i vivències sense demanar permís, i sobretot, t'ajuda a comprendre que totes les discussions adolescents amb els pares s'han convertit amb encerts, que les negacions s'han convertit amb afirmacions, i que amb els anys, aprens a valorar molt més la família i tota la gent que t'estima.

De totes maneres, el millor d'aquesta tarda de diumenge s'ha produït mentre estava corretgint uns exàmens i escoltava el Serrat simfònic: he entés per primera vegada que Cançó de mitjatarda fos tant valorda per la generació dels meus pares. I qui va dir que les tardes de diumenge eren avorrides?