Elogi al dubte

Després de passar-me mitja hora seguida escoltant la cançó de Drexler, Hermana duda, he fet un exercici que sempre m'ha encantat. Anar escoltant la cançó i escriure el que et va passant pel cap de forma totalment instintiva, sense passar el filtre de la veritat, fins i tot, sense arribar meditar si allò que dius vertaderament ho creus, simplement obrint l'aixeta del subconscient, allò que escrius per naturalesa, que penjaries al blog si no fos perquè creus que abans d'escriure has de pensar les coses dues vegades. Ja ho veureu, és tot un elogi el dubte escrit en castellà perquè la cançó es feta en castellà i em va sortir així...
Una vez has encontrado en la suciedad de los callejones vacíos la hermana duda, uno no sabe, o no quiere estar sin ella. La necesita para ser mejor persona y ver los otros como seres donde el error reside en escoger el camino falso de una encrucijada infinita, y donde sólo podemos tener un sentimiento de compasión y de solidaridad respecto al otro, porque los errores ajenos no son nada más que un espejo roto de nuestras propias faltas. Esta empatia hacia el prójimo tiene lugar cuando el abismo de la duda se acerca a nuestras vidas en un momento que pensamos tenerlo todo claro, que creemos controlar todas las circunstancias que nos rodean, que nos sentimos un superhombre nietzcheniano cuando somos un édipo freudiano con incapacidad para fecundar de ideas a la gente que nos rodea. Somos vulgares y duele, y también duele saber que solo des de la duda, des de la entrada en nuestro pensamiento del terromoto existencial del interrogante sin signo de exclamación, podemos ser lo que verdaderament creemos que somos.
PD: Escolteu la cançó d'en Drexler...

Comentaris

txeiks ha dit…
L'exercici t'ha quedat de categoria. Fes-ho més sovint i la propera vegada posa un link a goear o al youtube per sentir-la mentre t'anem llegint.
Frank Bayer ha dit…
Bona idea txec!! Però tinc massa respecte a les cançons de Drexler... MERCI!!
Kasal ha dit…
Quan els drets d'autor de les teves creacions et permetin retirar-te de la teva feina de docent i dedicar-te a una vida de contemplació, creació artística i fer el que la Maite et mani, promet-me que anirem a sopar un cop al mes per que em puguis delitar amb la teva sabiduria i així poder fer-me el xulo de que sóc amic d'un tio famós. M'ho promets?

(Si fos en Kei, et hakejaria el bloc perquè un dia d'aquests et fitxa un representant i ja t'haurem vist prou.)

Salut!
Frank Bayer ha dit…
Joan, gràcies però em sembla que en Kei pot estar ben tranquil!! La única part que de moment és compleix de tot el que dius és el que hi ha abans del verb manar...jeje...

Entrades populars