No apte pel Transiberià

Ahir vaig passar-me la tarda perdut entre les estanteries d'una biblioteca abandonada buscant exemplars de llibres que parlessin de diferents històries ambientades en el Transiberià. Pacientment els anava apil.lonant al costat de les obres contextualitzades als suburbis de Paris, era un duel cos a cos entre autors francesos i rusos rememorant la guerra napoleònica en la que l'emperador francés fou foragitat, al igual que Hitler anys després, per un hivern rus que calla en silenci totes les històries sense final que han amagat les parets del Transiberià, on no només hi ha el destí propi de la ruta sinó que poleix els camins falsos que tendeixen a buscar les persones com si obrissin un cec sense saber ben bé el que estan fent.

Arran de la meva investigació rusa he estat pensant totes les hores que vaig passar al tren quan els viatges a Barcelona eren freqüents, les estones de calma, els viatges on el temps parava i només quedava en moviment la imatge del paisatge que s'escapava com la vida mateixa, convertin-nos en nosaltres en uns espectadors de luxe d'una obra teatral on el final està molt clar just abans de començar-la. Ho he recordat perquè m'agradaria tornar a tenir aquell espai d'una hora abans d'entrar a treballar, aquella estona on penses gratuïtament amb moltes coses que simplement et venen el cap per mer gust de fantasiar un xic. Per això, he pensat mentres desfeia el piló de les històries anònimes del Transiberià, espero no agafa mai aquest tren rus perquè quan baixes m'hauria tornat un perfecte somiatruites rus amb accent de Vallfogona. Ja m'ho va dir la meva mare, mai t'anirà bé tenir temps per somiar.