La mort d'una generació

Avui, dia dels difunts, podríem estar parlant abastament d'Antonio Gala, la Duquesa de Alba, Manuel Fraga, Santiago Carrillo, o tot aquest seguit de mòmies que segueixen dempeus recordant-nos que aquest país també té un passat, agradi o no, i que passa sense matissos del tricolor als tricornis a plumes extranyes i altres que segueixen dretes gràcies a prestigis adquirits per mans ensagrentades a terres holandeses, però no, seria seguir el joc. Parlarem de la defunció d'una generació, la mort d'un grup de persones nascudes entre els mitjans dels setanta i els mitjans dels vuitanta i que vàrem disfrutar del moviment conegut com rock català com si fos fet expressament per nosaltres.

Després del concert decepcionant d'Els Pets del dissabte passat, on va quedar pal.lés que els revivals no amaguen un cert deteriorament escènic, que per cert, va totalment en paral.lel amb el creixement de la seva música fins l'últim disc, va arribar el torn de Lax'n'busto el dimecres. No parlaré de la veu del grup perquè no és el tema, sinó del que va passar a la setena cançó. Jo, innocent de mi, conscient que tindria temps el final per poder saltar amb les quatre estrofes que defineixen diferents períodes de la meva adolescència, vaig anar al w.c per poder arrugar un xic la bufeta, ja ho diu la Trinca "Jo baixo a Comaruga perquè tinc la bufeta sense cap arruga". Just quan estava tancat al lavabo, els Lax'n'busto varen començar tocar Tinc fam de tu, la setena cançó del concert, com indicat que no és una cançó prou bèstia com per ser tocada en ple extàsis. Vaig asseure'm a la tapa del wàter mentre sentia els cops a la porta d'alguns elements que no aguantaven la pressió de la nit, vaig tirar la cadena i vaig ser conscient que la corrent de l'aigua s'emportava juntament amb l'orina, tot un passat, totes unes vivències, tota una època que sobreviu millor en els nostres records que no pas en el nostre present. Avui, dia dels difunts, crec que comença a ser hora que honorem la mort d'una generació que va poder viure la seva adolescència amb música cantada amb la seva llengua, la materna, la d'un país que mai aconseguirà ser normal. Que descansem amb pau. Amén.