El New York que jo vull recordar

El millor moment dels viatges es produeix tres mesos després de la tornada, quan la vida ha tornat a la seva realitat diària i no queda espai perquè Broadway apareixi una nit davant teu com si fos un somni bastard d'un conte de Dickens. En aquell moment realitzes l'exercici d'un camell assedegat que necessita remugar al bell mig del desert quan els oasis són falsos i els sons del vent, mediocres ecos d'auxilis a una vida millor: tanques els ulls i veus els gratacels per alimentar el vi trencat de la nostàlgia i l'aspre record d'un ahir millor que desfigura un demà esperançador.

Ara mateix estic en aquest precís instant que New York no té ni un punt de brutícia per poder retrere-li quelcom injust, segurament perquè com tots sabem la memòria és sel.lectiva i t'ajuda a oblidar tot allò que el seu dia et va semblar dolent o et va ferir, però ho prefereixo així, que la passejada nocturna per la cinquena avinguda camí a la botiga d'Apple sigui un cami de felicitat austera, que els moments de pau i serenor pels racons amagats de Central Park segueixin tenint aquest aire bucòlic difícil d'expulsar, i que Harlem segueixi essent això, un barri mític que viu del que va ser mentre va renunciant a l'ahir per poder tenir un demà diferent.

Ja ho he dit, la memòria és sel.lectiva i aquesta imatge és la del New York que jo vull recordar, una ciutat on els dies 7 i 9 de novembre Bruce Springsteen farà dos concerts al temple del Madison Square Garden on tocarà integrament dos discos memorables, el The wild, The innocent, and the E street shuffle, i el The River. Durant aquests dos dies pensaré en la ciutat, i sobretot, recordaré el dia que vaig veure el Madison Square Garden des d'un helicopter i vaig pensar: d'aquí poc Rosalita farà tremolar aquest pavelló.