La complicitat en el silenci

Quan el silenci fa la funció de pregunta i resposta ja no sol quedar espai per la paraula, perquè qualsevol intent de verbalitzar dues mirades és quelcom vulgar i fins i tot superficial. Per això m'agrada estar amb gent que m'estimu i tenir aquell moment on a través de la tensió del silenci ens hem aconseguit transmetre un missatge reflexat amb un somriure cínic. M'encanta perquè li estàs dient a l'altra persona "et coneixo", "sé qui ets i et vull així".

De totes maneres, d'aquests tipus de silencis el que més sols disfrutar és quan un tercer parla i deixar anar alguna mentida que tu i el teu confident coneixes, en aquell moment busques la mirada de l'altra de forma dissimulada, com si fos un gest accidental, com si no la volguessis trobar, i quan la trobes, relaxes l'esguard satisfet de la complicitat secreta amb la parella, l'amic o el familiar.

Per això, us animo que a partir d'ara utilitzem les paraules justes, els mots pertinents per poder fer crèixer dins nostre l'art de la mirada, un art totalment paral.lel amb la capacitat d'interpretar els silencis, perquè la complicitat plena amb els altres sol arribar quan estàs assegut amb un cotxe i després de trenta minuts de completa quietut te'n adones que estàs disfrutant de la companyia callada de l'altra. I com li dius? Doncs amb una simple mirada.