Cançó de mitjatarda

Passejant amb la família per un poble del Baix Empordà on només hi viu el record d'una infància senzilla i ingènua, m'ha vingut a través de les esplanades verdes on hi sobreviuen les imatges d'un passat bucòlic, l'eco d'una cançó d'en Serrat cridant al meu pare sobre aquell bosc que ell recorda de verd i jo me l'imagino en blanc i negre, com si fos un fotograma del No-Do on s'enllacés la visita del Generalísimo amb un gol de Kubala i una internada per la banda de Gento.
I és que, aquest diumenge a la tarda de converses familiars esguardades per una posta de sol rogent que no anuncia ni pluja ni vent, i embolcallades pels secrets d'unes pedres centenàries que callen les infidelitats d'un poble afí a les visites del bisbe Cartanyà, tenen aquest toc càlid que t'ajuda a pensar que tot plegat val la pena a pesar que la ventada de la vida s'ha endut persones i vivències sense demanar permís, i sobretot, t'ajuda a comprendre que totes les discussions adolescents amb els pares s'han convertit amb encerts, que les negacions s'han convertit amb afirmacions, i que amb els anys, aprens a valorar molt més la família i tota la gent que t'estima.
De totes maneres, el millor d'aquesta tarda de diumenge s'ha produït mentre estava corretgint uns exàmens i escoltava el Serrat simfònic: he entés per primera vegada que Cançó de mitjatarda fos tant valorda per la generació dels meus pares. I qui va dir que les tardes de diumenge eren avorrides?

Comentaris

Anònim ha dit…
Ruralites, urbanites, selenites, bibliotecaris...Sau és qui diu que els diumenges a la tarda són sempre tan avorrits, però ho fa amb aquella veu tan maca que sembla que digui veritats. Algun dia has d'anar a la Torre de Fontaubella o a Falset: tots els seus racons em parlen fent ecos de memòria i sinestèsies entranyables. Suposo que és el mateix sentiment que tu tens quan passeges pel teu poble, personalíssims i, que com diu el poeta Bartolomé Llorens són records: "que morirán conmigo en tácito secreto". Callo, que se'm posa la pell de lluna...Una abraçada! Gerard S.
Frank Bayer ha dit…
Se'm posa la pell de lluna!!! Que bo Gerard!!! M'ha agradat la cita poètica!!! Gràcies!!!
Kasal ha dit…
És bonic que citis Serrat perquè ara fa uns dies que a en Marçal, per anar a dormir li poso una selecció de cançons d'ell en català. La guitarra, la tieta, paraules d'amor, etc...
Envejo poder tenir les sensacions que tens tu. Un servidor és de Santa Coloma, els seus pares també, els seus avis també, etc.... El paisatge dels meus avantpassats és el meu paisatge quotidià, i no hi ha massa lloc per la nostàlgia o la visita al paratge añorat. De tota manera, algunes sensacions de paisatges perduts si que tinc. Quan superis els 30 de llarg com jo, veuràs que aquestes imatges de passats desaperaguts es fan més intentses i més constants.
Vigileu que a la lluna hi han trobat gel, que no us costipeu!
Salut!

Entrades populars