Artistes de tornada ideològica

Espanya i Catalunya, una sucursal de la civilització grega perduda per l'oblit d'un carter espartà, tenen una sèrie de personatges que amb el temps han acabat essent una paròdia d'ells mateixos, més que res perquè la decadència física i mental a la que han arribat ha servit per ridiculitzar tot allò que havien representat de joves, si és que varen arribar a ser bandera d'alguna cosa.

Sincerament crec que dins aquesta categoria d'artistes que han acabat escopint sobre el seu rostre, Miguel Bosé té un lloc d'honor. Cada vegada que obre la boca per parlar, no per cantar, sempre treu aquest esperit de superioritat moral insultant que tenen tots els artistes carronyers d'esquerra que es creuen amb força per anar pontificant sobre la manera de viure de les persones. Ells són els primers de cagar-se amb les jerarquies, però alhora són els primers d'utilitzar els micròfons que tenen davant seu per anar aconsellant a la seva parroquia de com viure les seves vides, i si el discurs no funciona, sempre ens quedarà la guerra d'Irak per acabar tapant les seves misèries personals.

M'havia proposat feia temps de no fer escrits de crítica visceral per intentar ser un xic positiu, però quan he vist el Bosé per la televisió fent el seu discurs repetit, he tingut un impuls que no he pogut evitar. Més que res perquè em fa molta ràbia que segons quins personatge públics, per mèrits qüestionables, tinguin un micròfon a davant per poder deixar anar al seu vòmit incontrolat, mentre d'altres, han de seguir callat perquè no troben espai on fer sentir les seves veus silenciades pels crits d'aquests esquerranosos amb menys estil que en Joan Herrera posant gasolina al cotxe.

PD: A Catalunya l'exemple clar seria Carles Flavià.

PDD: Les cançons de Bosé, a pesar de tot, m'agraden.