Elvis Presley + nostàlgia = bon inici de conte

El meu germà va morir els vuit anys atropellat per un cotxe. La tragèdia era totalment absent un any abans, a la foto de la comunió on em mirava de reüll mentre jo m’amagava darrera una columna. Ara, trenta anys després i amb la meva última víctima regant de sang les escales de Sant Domènech, sostenc amb nostàlgia la foto d’aquell maig del setanta-nou a Sant Fèlix, on el meu germà ignorava que un any després no em trobaria darrera la silueta fugaç d’un cotxe carregat d’alts càrrecs de l’ajuntament socialista recent investit a la ciutat. No interessava parlar de la matança perquè hagués perjudicat una democràcia molt tendre. Ens varen comprar el silenci amb suficient èmfasis com per tancar la botiga de vins del meu pare. La meva mare ho va acceptar resignada perquè sabia que els gegants no es maten, sinó que s’ignoren.

Sempre he valorat molt la importància d'un inici de novel.la o relat que deixi obert l'argument amb poques línies i no sé perquè, aquest primer fragment que m'ha sortit després d'acollir amb humilitat la nostàlgia provocada per unes cançons de Nadal interpretades per Elvis Presley, em dóna la sensació que compleix una mica aquesta condició. Com diria l'Eugenio després d'un acudit dolent "a mi m'agrada..."