De mayor quisiera ser com es mi cantante de Montevideo

No tinc paraules. Vaig sortir del concert amb un estat de shock que em va durar dues hores. Ja l'havia vist mitja dotzena de vegades, però el nou espectacle del disc Amar la trama que suposa la incorporació de tres instruments de vents a l'escenari dóna un toc de vitalitat a la seva música que ens fa pensar que es troba en el moment més àlgid de la seva carrera. De cop i volta, quan la banda està funcionant a tota màquina, es prenen un descans i ell fa les delícies dels més incodicionals amb una versió del Caetano Veloso preludi d'una altra versió dels Gossos, acompanyat d'aquesta banda de virtuosos que fan de cada cançó una oportunitat per demostrar que per ells, el seu instrument (o els seus, perquè en toquen més d'un), és un òrgan més del seu cos.

El més meritori de Drexler és que no només presenta un treball nou d'una qualitat excel.lent, sinó que els temes d'altres discos també venent passats pel filtre d'aquesta nova sonoritat on la nostàlgia passa a un segon pla per donar pas a l'alegria desenfredada d'aquell que diu allò de que la pena cante hoy en oidos sordos. Així doncs, Transporte, Frontera, Aquellos tiempos, Todo se transforma, Disneylandia, o potser la única desfavorida, Sea, agafaen aquest toc vital d'aquesta nova etapa on hem deixat enrera aquells doce segundos de oscuridad per acabar disfrutant amb aquests transeuntes que caminen en direcció a la perfecció d'un concert d'aquest animal de la música.

PD: Aquesta vegada, mentre cantava allò de Soledad, vaig aconseguir aguantar-me les llàgrimes.