El dia de la Hispanitat: el principi de la fi de Castella
La nostra derrota té un punt de nostàlgia pel que vam deixar de ser, un enyor per la identitat malmesa durant segles, d'altra banda, la seva és una derrota disfressada de victòria, el principi de la decadència com a país. Dic això perquè el dia de la Hispanitat coincideix amb l'arribada de Castella i Aragó a Amèrica, del principi de l'Imperi que no veuria pondre's el sol, que escamparia la seva hegemonia d'una punta a l'altra del món. Quina fou la primera conseqüència d'aquest descobriment que assegurava omplir durant dècades les arques reials? Fàcil. Expulsar els jueus i els musulmans perquè ja no hi havia una dependència directa de les seves aportacions a Hisenda, i per tant, ja se'ls podia enviar a prendre vent en nom de la uniformitat religiosa. Quina fou el problema? Doncs que Amèrica va tenir un punt de loteria, els primers anys tot foren luxes, però el fet de no fer servir aquesta riquesa com a base per sostentar el futur d'un país amb cara i ulls, va portar a la pitjor de les decadències anys més tard. La riquesa no assegurava continuïtat sinó la buidor absoluta quan els diamants s'haguessin exhaurit. Catalunya, massa lluny dels luxes madriles, va haver-se de buscar la vida i mentre uns queien, els altres miraven de reüll a Europa quelcom que més tard es va conèixer com indústria. Catalunya creixia i Castella quedava com un país subdesenvolupat. Això si, avui, a tot arreu, venen el dia de la Hispanitat com una victòria, sense saber que va ser el principi de la decadència.
Comentaris
Entenc el "joc polític" que per a tu representa el teu blog. M'agrada, el llegeixo tot sovint, hi comento gens. Et convido a lluitar pel que creus i a celebrar el teu joc polític, però tractant de ser constructiu. En Pujols deia: "La Humanitat tendeix a la pau, a la higiene i a la ciència. Si no fos així, pitjor per a ella, perquè mentre hi hagi guerra, brutícia i estultícia no haurà acomplit el seu destí, que és la civilització". Creume Frank, és una forma de vida, és una responsabilitat.
Per acabar, un apunt de l'amic Boadella: llevat de que parlem català (algo hem de xerrar), que ballem sardanes (Pep Ventura era andalus), fem castells i balls de bastons, i que s'ens presumeix un especial seny, que som homes de familia (que evidentment es presenten com trets característics dificilment contrastables), el que més s'assembla a un català és un paio de la resta d'Espanya.
Una molt forta abraçada desde la capital del Regne.
Però anem per parts, comencem per les diferències històriques en l’agricultura i el sistema de propietat entre Castella i Catalunya. El problema no ve del descobriment d’Amèrica, vé de segles abans, de la reconquesta. A Catalunya el Compte de Barcelona va optar per una repoblació privada amb petites i mitjanes propietats, el rei castellà en canvi repartia les terres conquerides entre els seus cavallers creant latifundis. Al segle XVI amb l’espansió agrària i la venda de productes a Amèrica, Castella va continuar el procés de concentració de la propietat, i el mateix va passar durant les desamortitzacions. Aquests latifundis s’explotaven extensivament i amb mà d’obra barata, el poder adquisitiu d’aquesta gent era baixissim i que per tant no aportaven res a la demanda espanyola. Només a Catalunya, on predominava la mitjana propietat es va produir desenvolupament agrari, augment de la demanda i acumulació de capital, elements fonamentals per al sorgiment una revolució industrial.
Un altre component del fracàs va ser una logística mal dissenyada i centralista. A la llei de ferrocarrils de 1855 l’article 2 diu “entre las líneas de servicio general se clasificaran como de primer orden las que partiendo de Madrid terminen en las costas o las fronteras de reino”. Això va ser la base per la creació d’una estructura radial de ferrocarril que no te en compte les necessitats reals de l’industria del pais, mines incomunicades amb les zones industrials, etc. Això encara passa ara, recordem que la primera linea d’Ave va ser la de Madrid-Sevilla, una línea poc concorreguda per homes de negocis (però si per la duquesa d’Alba, la Pantoja, la Belén Esteban jeje). A hores d’ara encara no tenim connexió d’alta velocitat amb Europa, i la de Barcelona ha tardat 20 anys. El mateix passa amb els aeroports (recordem al respecte el manifest de l’IESE).
Per acabar hi ha qui diu que la relació España-Catalunya és beneficiosa per aquesta última, que com deia Josep Plà Espanya és el mercat natural on vendre els nostres productes. Malauradament, dia si i dia també, ens amenacen amb boicots, ara per els JJOO de Madrid, ara per l’estatut, ara per la mani del 11-J. Alguna cosa n’ha après l’empresariat català d’això, i és que no podem dependre d’Espanya, per això ara estant orientant la majoria de la seva producció cap a l’exportació.
Acabo sotscrivint una frase de’n Rubert de Ventós, que com jo estima Espanya, però diu molt bé: “per abraçar-nos hem de ser dos”. Espero abraçar-la un dia des de l’independència. Visca Catalunya lliure!!!
Pel que fa referència a qüestions com la prosperitat económica, fets histórics com el latifundisme de Castella i demés qüestions que formen part d'aquella realitat objectiva, món comú, de Arendt,pensó que el tó alliçonador devé excessiu donat que no els he negat en cap moment. Vull dir, que el teu discurs es torna metahistòria amb aires de pitonissa, car no n'he plantejat encara el meu discurs al respecte.
Tancant el text: qüestions com l'expulsió dels jueus i musulmans, i el Tribunal de la Santa Inquisició, són realitats que no dubto, ni tracto de rebatre en cap moment.
En tot cas, animava a l'amic Frank, com a tothom que conec, a en primer lloc tractar de respectar una lògica argumentativa, i en segon, a ser constructius, que avui és el més important. Com deies respecte de l'abraçada, jo la practico a diari.
Una forta aferrada