La por al silenci
Incapacitat per escoltar. Aquest és el diagnòstic de la malaltia que vaig poder copçar el divendres mentre formava part de la processó de Girona amagat sota la meva vesta voyeur. Incapacitat per escoltar les veritats del silenci que alhora dóna a entendre una incapacitat per parlar perquè no s'ha entés cap dels mots callats de l'interlocutor.
Un tant per cent de les persones que hi havia al carrer de Girona presenciant la processó s'ho agafaven com si estiguessin passant les falles de València, i no perquè no comparteixin la dimensió religiosa de l'acte, que també, però bàsicament perquè són incapaces de disfrutar d'un silenci prolongat durant una hora per poder entendre dins les parques paraules de la multitud, qui són, on van, i perquè viuen. Són persones incapaces d'aprofitar la quietud per meditar, segurament perquè si s'haguessin parat a pensar sobre si mateixos, haguessin llençat la càmara al terra, deixarien la cervesa a sobre una taula i haguessin arrencant a plorar perquè el silenci de la multitud els hi hagués semblat delator, els hagués declarat culpables perdedors del joc de la vida.
Dijous havia estat a Verges, i el silenci absolut d'un miler de persones concentrades a la plaça quan va passar la Dansa de la Mort, em va colpir i em va dir a través del rellotge que un dels esquelets anava assenyalant amb els dits, que em queda molt per millorar i que encara sóc un projecte de persona per un dia poder mirar la mort als ulls. N'hi havia un que va deixar anar una rialla, el vaig tornar a veure divendres a Girona. Ho entenc, el silenci és un mirall, i els miralls sempre fan respecte.
Comentaris
D'altra banda és increïble com les altres cultures et posen en qüestió tradicions que les hem assumit com lògiques i normals.
Rafel, sobretot que es paressin a pensar que significa per l'atacant que et tallin un contratac fent mans...
Salut i gols!
“Aquellos que aman su ruido son impacientes de todo. Constantemente mancillan el silencio de los bosques, de las montañas y del mar. Taladran la naturaleza silenciosa en todas direcciones con su máquinas. Sienten miedo de que el mundo tranquilo los acuse de que están vacíos.
La urgencia de su inquieto movimiento parece ignorar la tranquilidad de la naturaleza, al fingir que tiene una finalidad. El estruendoso aeroplano parece negar por un momento la realidad de las nubes y del cielo por su dirección, su ruido y su pretendida potencia. Empero el silencio de los cielos permanecerá cuando el aeroplano haya pasado; la tranquilidad de las nubes permanecerá cuando el aeroplano se derrumbe. El ruido que hacemos, los negocios, nuestros objetivos y todas las fatuas afirmaciones acerca de nuestros propósitos, nuestros negocios y nuestro ruido he ahi la ilusión.”