L'últim conte

Suposo que hauria de començar dient que fou molt trist degustar el primer tallat del dia amb la noticia d’un assassinat, i més quan es tracta d’un individu marginat justament per la societat, concretament d’un treballador del gremi dels venedors d’enciclopèdies, ofici masoquista d’aquell que està educat per no resultar ofès cada cop que toca un timbre i sent com el propietari de l’innoble s’acosta al mirador indiscret de la porta i al veure que hi ha un espectre amb corbata, ben pentinat i amb un llibre de la història de la naturalesa sota el braç, assaja un somriure polític disculpant-se perquè el senyor no està a casa. Encara que, haig de dir que admiro més a les víctimes que imiten la veu d’un nen rabiós amb cantarella que diu que té prohibit atendre senyors desconeguts, o els que obren directament la porta al·legant que es veuen obligats a desconèixer l’ecosistema que els envolta debut uns problemes econòmics greus sorgits arran del casament i divorci del fill petit, mentre l’enciclopedista va afirmant amb un gran sentit de la culpabilitat que per damunt de tot hi ha la família. Així doncs, tot realitzant un acte tant vulgar i sobrevalorat com introduir-me a la boca una trista magdalena humitejada de llet, anava llegint com el reporter explicava l’assassinat d’aquell hipotètic innocent que va picar la porta d’un pis de la part alta de Barcelona i es va trobar un home enfurismat que, segons la veïna que acabava de tancar el portal de casa seva, va obrir i va clavar un tret al cap de la víctima dient-li que anés a vendre enciclopèdies a Sant Pere. Segons el diari, l’assassí era un dels escriptors més importants del moment i va al·legar en defensa pròpia que després d’haver estat quatre eternes hores assegut davant l’ordinador ingerint tot tipus de begudes, havia trobat el conte que ell intuïa que seria la seva obra total, mentre que la fresa del timbre no només li va esfumar la inspiració deixant la seva hipotètica creació en un espai buit sense autor, sinó que va entendre que el malaurat que havia picat a la porta demanant la seva presència li acabava d’arruïnar la seva única via per entrar a formar part d’un cànon contemporani realitzat per un crític amb autoritat divina. Així doncs, ell entenia que aquell desgraciat que portava dubtoses teories científiques a sota el braç, acabava de condemnar un conte a restar per sempre més en el no-res, per tant l’escriptor creia que era de justícia que una persona que havia privat a la humanitat d’una obra que hauria pogut representar una nova forma d’entendre la literatura, mereixia acompanyar la seva víctima en aquest buit espacial, encara que només fos per donar-li disculpes. Haig de dir que no entenia el to d’indignació amb el que estava escrita la notícia ni el despreci que es mostrava envers el pobre assassí, així que, després de tancar el diari i tornar-li al guàrdia que m’estava vigilant a la porta vaig dir-li al meu company de cela, un cantant local que no havia aconseguit el seu objectiu d’allargar el vici mitjançant actuacions, que els escriptors som uns incompresos i que m’agradaria marxar en aquest espai buit agafat de la mà d’aquell conte que va deixar dins la meva ànima unes petjades que no ser si hi van arribar a ser-hi mai.

Comentaris

Entrades populars