La fragància de Déu

Dos vells amics es troben després d'uns mesos de silenci i entren en un restaurant marroquí per compartir un dinar i posar-se profundament el dia despullant emocions, preocupacions, dubtes, esperances... Abans d'entrar recordaven les cançons del Física y Química de Joaquín Sabina, i taratalegen Peor para el sol parlant de les vegades que l'havien cantat acompanyats d'una guitarra amb nom de ballarina flamenca i un parell de gots de ratafia. S'asseuen a la taula i comencen a decidir el menú del dia mentre senten de fons el remor d'unes cançons marroquines conegudes també pels pijippies com mestissatge, de seguida se'n adonen que la seva amistat no és de records, és una amistat de futur, els temes de conversa flueixen sobre els projectes, el demà, i la necessitat de rebre l'aprovació de l'altre per veure que tot funciona segons els somnis previstos de les nits adolescents escoltant Thunder road i parlant de la necessitat de veure la vida acceptant la mort.

Demanem el primer plat, i just és en aquell moment que sento la fragància del tacte de Déu acariciant-me la galta i regalant-me la llum de la seva presència passada pel vitrall de la música: En els altaveus del restaurant comença a sonar Y nos dieron las diez, es la primera cançó del Física y Química, que anirà sonant donant el dinar i ens servirà per parlar de l'ahir per poder enfoncar amb més coherència el demà. Gràcies Senyor.