El vers pòstum

He recuperat el Verges 2007 de Lluís Llach i he topat amb aquell vers que obre el concert i resumeix molt bé l'aforisme que obriria una hipotètica autobiografia als setanta anys, després d'haver superat tres infarts, veure com he passat de la fama a l'anonimat més absolut per qüestions polítiques, haver perdut totes les dones de la meva vida per oferir silencis quan s'em demanaven paraules, i haver passat llargues temporades a la presó per haver format part d'un segon cas GAL a la catalana i haver patit les tortures d'un guàrdia civil retirat amb el rostre deformat de Tejero tirotejant als dodotis dels diputats.

El vers, tímidament i per accident, m'ha tornat a brindar la imatge del Llach despedint-se a Verges de tres generacions, els que va indignar, els que va acompanyar amb la lluita, i els que ha donat el testimoni d'una experiència vital que mostra la complexitat de la persona. A mi m'ha quedat molt clar com m'agradaria resumir la meva vida amb una sola frase: Mai no em voldria esclau de res, i aquí hi entra tot, i quan dic tot, també parlo de la mort.