La humanitat de l'intel.lectual
La fe sense amor es converteix en fundamentalisme, i el coneixement sense amor en despotisme, per tant, les virtuts o els dons que ens defineixen com a persona en tots els sentits, si no estan acompanyats del desviure't pels altres et converteix en una màquina perillosa per la gent que t'envolta. Per això, en uns anys d'idiotisme generalitzat, on el que ha llegit quatre llibres del Vaixell de Vapor es creu amb dret d'escriure una tesis sobre la necessitat de trobar en el relativisme postmodern una ètica de mínims que acaba diluint-se en no res, és d'agraïr trobar en la Correspondencia entre Lezama Lima i María Zambrano, la humanitat que ha de desprendre tot intel.lectual per ajudar a construïr un món millor.
D'una banda tenim la bateria d'imatges i colors que embolcallen la poesia de Lezama Lima, i on en les cartes que envía a Zambrano, exliada a Roma i que realitzava estades a Cuba per compartir inquietuts amb els membres del Grupo Orígenes, hi podem veure algunes de les virtuts del poeta a l'hora de crear imatges increibles per explicar fets quotidians. D'altra banda en les cartes de Zambrano hi ha nostalgia, enyor del país que no ha tornat a trepitjar i necessitat de veure les persones que l'han ajudat a viure en un dolorós exilis des d'on segueix escrivint sobre l'experiència de la bellesa com a punt de partida per arribar al coneixement, sense deixar una coherència poètica en els seus escrits que segurament feien les delícies d'aquells membres d'Orígenes que la varen portar fins l'Habana amb l'excusa de donar uns cursos a la universitat.
En fi, humanitat, molta humanitat, models d'honradesa intel.lectuals a seguir, en uns temps on s'està obsessionat per la propietat de les idees i no pel benefici que aquestes poden fer a la comunitat.
Comentaris
Bé, al que anava, a mi mai m'ha entrat això de la "Razón poetica" de la Zambrano. No vull ser sexista però aquest mètode filosòfic només se li podria haver acudit a una tia. Probablement se'm tirarien a sobre molts andalusos (i dones) per criticar a la seva filla predilecta, però segurament no l'hagin llegit mai, i si ho han fet dubto que l'hagin entès. Personalment prefereixo altres "raons" com la històrica-vital de l'Ortega i Gasset, o la Pura Cartesiana. La qüestió és: jo sóc perquè puc apreciar la bellesa? i quan més bellesa aprecio més conscient de mi mateix sóc? és que encara no ho entenc. I tot això de la codificació del llenguatge poètic per expressar el Jo, llenguatge que després el receptor ha de descodificar per entendre com ets. Massa barroc!!
I de'n Lezama Lima només m'he llegit "Paradiso". No entenc com la gent només es queda d'aquesta història amb el tema de l'homosexualitat, suposo que deu ser l'únic que entenen. Jo el que recordo més és la sensació de perdre'm constantment quan el llegia per culpa dels canvis constants de perspectiva, la gran quantitat de metàfores i oxímorons o aquelles frases llarguíssimes sense puntuació. És una obra que requereix concentració i temps.
De totes maneres jo crec que en el fons aquesta és la voluntat d'aquest parell, la construcció d'un món propi, tancat i difícil que només poden arribar a abarcar-lo totatalment ells mateixos.
Per a mi el millor del teu post és aquest bocí de "Sin Amor" de l'Arturo Quirós amb que has començat. Una poesia clara i directa i no per això menys bella.
PD: M'agraden aquestes estones en que deixo de banda els informes i la legislació vigent per a fer un break en aquest hort de pastanagues, un oasi!
Merci per la reflexió!!!
Frank