Un pas enrera per Catalunya

Una vegada més la classe política catalana ha venut al país en nom d'un fals benefici que ens penja com una llufa a l'esquena. El somriure mesquí dels polítics simulant la satisfacció d'haver tirat endavant un pacte beneficiós de Catalunya amaga el vertader drama del nostre païs: la dificultat d'aspirar a poder escollir ser un estat propi en un període curt de temps.

Fa tres anys, quan l'Estatut va arribar al congrés dels diputats, l'especialista estatal en practicar el sexe annal de forma educada, José Luis Rodríguez Zapatero, es va trencar les banyes per poder eliminar la paraula nació de l'articulat de l'Estatut, i posar-la al preàmbul on anuncia que nosaltres mateixos ens reconeixem com a nació, una afirmació totalment buida de cap imperatiu legal. És curiós perquè si tu ets viudu i vols cobrar la teva part de viudetat, necessites un document conforma la teva parella va morir, no val anar a la Seguretat Social dient "Escolti, jo sóc vidu, no ho demostraré legalment perquè no puc, però sóc vidu, donim un subsidi", si fas això acabaràs al carrer amb una paraula el cul. Doncs amb Catalunya passa el mateix, si nosaltres diem que som una nació però no tenim un imperatiu legal per defensarnos a davant d'Europa i d'òrgans llunyans a les coves espanyoles, la nostra paraula és totalment paper mullat.

Per això m'escandalitza la felicitat de la classe política catalana, han preferit quatre calés insultants per renunciar a la definició de Catalunya com una nació. Penós. Per cert, no ens enganyem, han renunciat perquè a molts d'aquests polítics els hi fa pànic la paraula nació, pànic perquè rima perfectament amb autodeterminació. En fi, un pas enrera per Catalunya.