Les primeres llàgrimes

Quan els dies es tornen grisos i no hi ha espai per l'esperança, just en aquest moment, quan et trobes entre la nostàlgia i la paret, entraran a la teva vida les cançons de Jorge Drexler i la seva tonalitat de veu propicia a l'acompanyament del viatger perdut entre milers de encruements. No demanaran permís perquè elles mateixes hipnotitzen amb un ritme amable i seductor, i quan no te'n adonis les tindràs tatuades a la pell invisible de la teva ànima sense possibilitats de desfer-te d'elles.

Sabina emociona, Silvio conmou, Serrat et despulla, però Drexler atrapa, segresta, t'inmovilitza, et redueix el teu espai de llibertat musical tornan-te un adicte dels cants a la soledat de l'home modern enmig d'una societat programa per evitar moments solitaris de reflexió. La privacitat de les seves cançons han adquirit un grau d'excel.lència amb els seu disc Cara B, on ens presenta les seves cançons completament despullades per les cordes nostàlgiques d'una guitarra clàssica.

L'he vist en concert quatre vegades, i a finals d'agost aniré a un concert seu a Figueres, però mai de la vida podré oblidar les llàgrimes que em varen caure quan va tocar Soledad al concert de Girona del gener del 2007, ha estat la primera i última vegada que he plorat en un concert. Sublim.