La noia del cementiri de Vílnius (I)

Mai hauria pensat que un cementiri lituà on es podia captar l'essència de la depressió post-soviètica, i on la ressaca d'una utopia sagnant restava impregnada en els records fossilitzats al relleu de les làpides, fos l'indret bucòlic on rebria la meva primera declaració d'amor. Les verdures que em coneixen saben que mai m'he caracteritzat per ser un seductor, ni molt menys, la meva resignació ha estat agafar amb bon estat les engrunes massegades pels meus amics, però aquesta vegada em vaig endur la lituana a l'aigua.

Tenia quinze anys i estava a Vílnius restaurant una església dintre el marc d'un camp de treball de l'escola, quan vaig decidir escabullir-me de la feina i perdre'm per la soletat murtuòria del cementiri que estava just el costat de l'esglèsia. Vaig entrar i em vaig asseure darrera unes plantes mentre amb un pal anava dibuixant al terra el perfil d'una gironina que em tenia el cor robat perquè encara no coneixia el grau de mala llet que podia arribar a tenir. Vaig sentir una veu i al aixecar el cap em vaig trobar amb una noia que em preguntava si tenia algun problema. Vaig mentir. Li vaig explicar que feia un mes que m'havia deixat una noia de la qual n'havia estat molt enamorat, fins el punt d'escriure-li un llibre de poemes que tampoc li podia ensenyar perquè eren en català i segurament no entendre res, perquè ja se sap, la poesia traduïda perd tot el seu encant. Vàrem parlar una estona sobre els nostre estudis i els nostres gustos musicals. L'endemà el matí a la mateixa hora ens trobaríem al costat de la mateixa làpida. Jo hi era puntalment, demà us explicaré si es va presentar.