Por a la lluna

El meu oncle sempre em repetia, quan la lluna brillava en la seva màxima plentiud, que els tres astronautes que hi van posar-hi els peus, Aldrin, Collins i Armstrong, havien mort de bogeria. Mai vaig saber si era veritat però aquest fet va començar alimentar a dins meu una certa por escència a la llum d'un planeta ridícul que per no tenir, no té ni llum pròpia, però havia estat capaç de destrossar en silenci la ment de tres grans científics que varen gosar posar els seus peus (Aldrin i Armstrong) o la varen disfrutar desde la nau especial (Collins). La llibertat de poder gaudir del control del propi intel.lecte es va convertir, des de la matinada que vaig conèixer la bogeria llunàtica dels astronautes americans, una obsessió compulsiva que no podia refrenar. Davant d'aquest fet em passava les nits de lluna plena tancat a casa per evitar la llum solar reflexada en el terra llunar on Armstrong hi va deixar la seva sensatesa. No volia sortir i em vaig convertir amb una rata de biblioteca que quedava meravellat per la presència circunstancial de la lluna a tots els relats romàntics. Era un home llop girat a l'inversa, la lluna m'amenaçava en deixar a la llum pública el personatge irreal, el boig descontrolat, el geni perdut. El meu trauma lunar és la única forma d'entendre que tingui un concepte de bellesa totalment distint al de la gran majoria: al que als altres els sempre bell a mi em sembla detestable.