La noia del cementiris de Vílnius (II)

Evidentment es va presentar. Va venir amb una roba completament diferent, deixant a l'armari els seus texans informals i el seu recollit infantil. Portva una faldilla llarga preciosa i els cabells deixats anar per marcar perfectament la silueta puritana amagada sota la brusa. Vàrem estar parlant de les nostres famílies, em sembla recordar que tenia tres germans més petits i l'àvia vivia a casa seva, jo vaig mentir, vaig explicar que era el petit de vuit germans i sempre em feia càrrec dels meus nebots quan els meus hipotètics germans volien anar amb la parella a fer un sopar romàntic. Sempre he pensat que demostrar certa sensibilitat amb els nens és una arma poderosa per entendrir el cor de qualsevol diva de les passereles.

Vàrem caminar molta estona pel cementiri fins que Mn. Pere Pich va venir a la meva cerca perquè ja portava dues hores totalment escaquejat de la meva feina amb la restauració del teulat. L'endemà tornàvem a casa i ja no ens podríem tornar a veure al cementiri. Ens vàrem intercanviar les adreces. Ella va estar quatre anys seguits enviant-me postals romàntiques pel dia de Sant Valentí diguent-me que un dia vindria a Catalunya a buscar-me. Les vaig cremar quan em va deixar una xicota murciana, aquell dia m'havia semblat perdre la confiança amb les dones i vaig voler netejar la meva inclinació sexual de soca-arrel. Em sap greu haver perdut tota referència d'aquella noia perquè ara li donaria les gràcies per enviar-me postals d'amor escrites amb anglès macarrònic en ple mes de febrer, el mes que sempre he escollit perquè em deixessin les meves ex-nòvies. Un petó virtual per la noia del cementiri de Vilnius, que per no recordar, no recordo ni el seu nom.