Dignificant el pelegrino

Entrem a la Plaza del Obradoiro degustant un Magnum blanco després d'haver caminat cinquanta metres, espai que hi ha entre el lloc on hem aparcat el cotxe i l'entrada de la Catedral de Santiago on van entrant pelegrinos amb el rostres desencaixat per l'emoció d'haver arribat als peus de la seva Ítaca, de la fi de l'aprenantatge d'un exili cap als peus de l'apòstol que va arribar fins a la fi del món portant la paraula de Jesús impregnada als llavis.

Pujant les escales tot degustant el gelat per llençar-lo a la brossa que hi ha just a l'entrada de l'església, una parella passa pel nostre costat plorant d'emoció mentre a la plaça Lou Reed fa les proves de so pel concert que ha de fer aquella mateixa nit a Santiago. Obra el bolso i apago el mòbil per no rebre cap trucada gironina preguntant com portem la ressaca del casament de la nit anterior.

Entrem a la Catedral i anem veient com la gent abraça la figura de l'apòstol, ens hi neguem a pujar perquè creiem que cinquanta metres de caminata no són un exercici suficient com per tocar amb dignitat la figura paterna del sant que acull els viatger exhaustos. Els dos acompanyants em diuen "Ostres, no fotem una mica el cante, domingueros en una catedral plegada de pelegrinos", la meva resposta fou contundent "No t'equivoquis, nosaltres ajudem a dignificar la figura del pelegrino". Aquell moment vaig entendre que cadascú té una funció a la vida i que l'ha d'exercir amb el màxim de dignitat possible.