Girona

Buscant fotos sobre aquesta ciutat que em mou entre l'amor i l'odi, el despreci i l'estimació, el rebuig i la necessitat, la fe i la desesperança, he trobat una imatge que crec que la dignifica perquè la defineix tal com és: sense filtres ni sense mentides.

Girona és com aquesta fotografia de La Rambla de la Llibertat, grisa perquè no hi ha ni un punt de color que li doni alegria hivernal, però al mateix temps, en la grisor aconsegueix ser nostàlgica, crear un sentit de pertinença que t'acompanya arreu on vas.

També podem veure en la foto la quietud, una font inesgotable d'angoixa i benestar. Angoixa quan la vida et demanar còrrer una mica més, i benestar quan aquesta mateixa vida et demana una humil parada al camí per mirar enrera i veure tot el que vas dir que faries i no has complert mai. La buidor nocturna dels carrers gironins és com una cançó de Tom Waits, en certs moments d'eufòria et pot posar nerviós perquè tens ganes d'anar més ràpid, però en els moments de dessassosec, de buscar un paisatge per la soletat, la matinada gironina és l'espai perfecte per trobar la calma enmig de la tempesta.

Podria anar dient però veig que la fotografia em porta un munt de sentiments contradictoris, maneres de veure la meva ciutat que passen sense punt mig de l'idealisme a la paranoia, i tot l'article seria igual de repetitiu i d'avorrit. Més que res perquè el meu sentir envers Girona és repetitiu, sempre l'odio però perquè l'estimo, i al final, després de tres anys de sentir sempre el mateix, reconec que em faig profundament avorrit. Així doncs, esperem que arribi un dia que Girona sigui tres vegades mortal.