Aparentant ser un artista

Perdoneu que faci un exercici de narcisisme, però no me'n puc estar de penjar una de les fotos de l'últim cap d'any a París i de parlar de la meva relació fotogràfica amb la ciutat de les llums apagades pels corcs de la decadència ilustrada.

La primera gran fotografia a París fou el dia de cap d'any del 2005, quan amb els devots de l'absenta vàrem començar a còrrer per un cementiri on mai estarà enterrat Oscar Wilde, creant una imatge esborrada on semblavem espectres que havíem sortit de les tombes per anar a fer un últim petó a aquella dona que sempre ens havia negat als seus favors. D'aquell mateix viatge sorgí la imatge paròdica de Sartre que durant tant de temps ha ocupat el perfil d'aquest blog enamorat de les pastanagues amb complexe d'obelisc.

Quatre anys després París em tornava a acollir amb una cançó de Brassens per passar un cap d'any glaçat. Pujant la muntanya del Sagrat Cor, amb uns quilos més i amb una barba mandrosa de ser afeitada, vaig veure la possibilitat de reprentar qui no era, d'aparentar una vida complexa on la preocupació metafísica envoltava el meu dia a dia, on el drama per la no existència de la existència m'havia envoltat d'una aureòla tràgica i pessimista. La Maite va començar a tirar fotos, i aquesta m'encanta perquè es nota que estava buscant quedar un artista, i en el fracàs que l'aparença salti escandalosament a la vista, i rau una part de l'èxit d'aquesta fotografia.