La via mística de l'Ecumenisme

La utopia de l'ecumenisme religiós es fa paradoxalment real en el terreny de la mística. L'Evangeli parla de la presència del regne de Déu dins nostra, obrint terreny a la subjectivitat, a la hermenèutica del jo, per acollir la presència divina dins l'ànima. La via per obrir el canal des d'on entra la llum de l'Absolut que enlluerna la foscor impregnada dins nostra, és compartida per les branques místiques de les diferents religions monoteistes que aparentment poden estar enfrontades per un tros de terra que ningú aconsegueix recordar de qui era: L'ascetisme.

La vida del asceta que parteix de la base de la negació de si mateix com a persona, del canvi de nom monacal per renunciar la vida mundana i acollir-se al terreny diví, es troba en les veritats de Buda, en el Sufisme, en la mística jueva, en els poemes agònics dels místics cristians... Totes elles agafen un camí semblant per tenir experiència de Déu, una vivència recordem, totalment subjectiva. La via per la subjectivitat s'aconsegueix a través d'unes pautes objectives, no deixa de ser curiós.

Les diferència sustancials entre elles les trobem quan entrem en el terreny normatiu, o més ben dit, en com aplicar aquest normativisme. També hi ha divergències històriques, la religió s'ha barrejat amb política i és difícil no relacionar Judaisme amb estat d'Israel, Cristianisme amb omnipresència política a Occident, o Islam amb domini moltes vegades dictatorial a Orient. Els místics no tenen barreres, senten un mateix Déu, el problema és quan sortim de la pregària i ens posem en altres terrenys que potser no són de la incumbència de les religions. Conclusió: Ecumenisme=Misticisme.