La trascendència del rot

Aquest matí pensava amb l’única vegada a la meva vida que he tingut necessitat d’anar a un McDonald’s. Fou a quart de carrera després d’una classe on el professor va intentar relacionar el concepte de buit a la poesia de San Juan de la Cruz, amb el buit de l’art nihilista del segle XX i com a través d’aquest art intentem trobar els detalls de la presència de la divinitat a un segle pres per les ideologies. En fi, anàvem i veníem d’un costat a l’altre, que si Eckhart, que si San Juan, que si Heidegger, que si Rothko, que si Valente... Vaig sortir de la classe amb una urgent necessitat de sentir-me viu, de ser animal, de ser matèria, de autoreivindicar-me com a ésser mortal que necessita llançar-se als braços d’allò finit. Vaig entrar al McDonald’s deu minuts després d’acabar la classe, vaig demanar-me l’hamburguesa més guarra que vaig veure, la vaig engolir amb dos minuts juntament amb un coca-cola esbravada de màquina. Mentre sortia per la porta vaig tirar-me un rot homerià (no em refereixo a l’autor de l’Odissea) que va provocar que les meves galtes es vinclessin amunt i avall fent diferents plecs. Aquell migdia vaig entendre la transcendència del rot com a acte d’autoafirmació animal i vaig començar a aprovar aquella assignatura que feia trenta minuts em semblava inabastable. Tot plegat gràcies a un rot.